Periodisme

“Coge la maleta, vete a un lugar del mundo donde estén pasando cosas y empieza a contar historias. Lo peor que te puede pasar es que aprendas, de periodismo y de la vida.”

D. Jiménez

Ara fa un any fèiem broma a la redacció d’Efe. Miràvem Tunísia i pontificàvem convençuts que Egipte era un país anestesiat que mai podria aixecar-se com ho havien fet els tunisians pocs dies abans. Menys de vint-i-quatre hores després, els qui no estàvem enganxats a les pantalles dels televisors miràvem des dels carrers com milers de persones conquerien la ciutat, carrer a carrer, pont a pont, fins arribar a la mítica plaça Tahrir.

Aquell dia, els egipcis, els periodistes que seguíem els esdeveniments i jo, una becària acabada d’arribar a El Caire, vam transpirar emocions salvatges que mai havíem sentit i que costaven d’explicar. De sobte, allò que ens havia semblat impossible havia deixat de ser-ho i hi havia pertot el sentiment de ser dalt de tot d’un penya-segat mirant avall, sentint l’adrenalina i les emocions córrer per les venes i pensant: i si salto, què passa?

Avui, un any menys un dia després, la situació ha canviat, però la sensació no. Avui, 24 de gener, tothom especula. Demà els diaris publicaran reflexions d’analistes que miraran d’explicar la situació. Parlaran del paper de l’Exèrcit i la Junta Militar. Debatran si Egipte és una dictadura o és un país en transició. Comentaran la majoria islamista a la Cambra Baixa del Parlament i es demanaran què serà d’un país on els Germans Musulmans han estat més o menys perseguits pel poder des de la seva fundació, ara fa gairebé un segle.

Hi haurà qui es compadeixi del miler de persones que han mort com a conseqüència de la repressió policial i de l’Exèrcit. Tant de bo hi hagi un record pels centenars de civils que estan sent jutjats en la foscor per tribunals militars. I pels activistes empresonats que no han tingut la sort de ser tan coneguts com el blogger Maikel Nabil Sanad, el primer presoner polític després de la  revolució, alliberat avui.

No sé quantes pàgines es publicaran demà a la premsa internacional parlant d’Egipte. Però sé que al final totes les especulacions, les argumentacions i les teories quedaran anul•lades pels esdeveniments. Els fets al carrer seran els qui manin perquè, altre cop, com fa un any, demà pot passar qualsevol cosa.

Tant de bo demà a aquesta hora tots nosaltres, la quinzena de periodistes espanyols que cada dia us fem arribar les notícies d’Egipte als vostres diaris, a les vostres ràdios i a les vostres televisions, puguem allitar-nos satisfets de la nostra feina. Tant de bo.

Diuen que avui és el dia dels periodistes i la Lida no és l’única que creu que “se’ns està morint (o ens estan matant) la professió”. El 25 de gener és el dia dels egipcis i pot passar qualsevol cosa. El 25 de gener no hi ha previsions, només un full en blanc. El 25 de gener sortirem al carrer i explicarem el que hi passi. Farem allò que deia el periodista d’El Mundo David Jiménez al seu article “Putas y periodistas”.

Farem periodisme.